El País va presentar ahir diumenge 19 de Maig una enquesta realitzada per Metroscopia sobre unes hipotètiques eleccions Generals a l’Estat Espanyol. En aquesta enquesta es presenten uns resultats bastant interessants i s’afirma que Espanya avança cap a un nou model polític. Per tant hem fet una petita reflexió sobre aquests resultats.
El sistema electoral espanyol és considerat com a proporcional atenuat. Constitucionalment s’estableix un sistema de conversió de vots en escons proporcional, però al mateix amb una correcció per assegurar unes majories sòlides, una estabilitat governamental i evitar una excessiva fragmentació que era considerada perjudicial.
A diferència del què es pot pensar molta gent, la “culpa” no és de la Llei D’Hondt, sinó de les circumscripcions. Aquestes es van configurar, durant la transició, de tal forma que el partit conservador pogués mantenir uns privilegis electorals. La forma de fer-ho era creant unes circumscripcions petites (amb menys de 8 escons en joc) perquè les zones rurals i de l’interior tinguessin més facilitats per obtenir un escó i evitar una proporcionalitat que dificultaria la seva hegemonia.
Paradoxalment, tot i tenir un sistema proporcional atenuat, els resultats electorals són més majoritaris que al Regne Unit, amb un sistema majoritari.
Al fer circumscripcions petites, a voltes de només 3 diputats, per exemple, el què s’aconsegueix és uns resultats majoritaris perquè els tercers partits no arriben al repartiment d’escons i aquests se’ls reparteixen les dues formacions majoritàries. Els quarts i cinquens partits directament ja no tenen ni l’oportunitat d’entrar en el repartiment simplement pel fet que no hi ha prou escons en joc.
L’única forma d’obtenir uns resultats acceptables és ser un partit majoritari o un PANE amb una forta implementació territorial (cas del PNB i CiU, per exemple). Així, partits com IU o UPyD només fan campanya o fins i tot es presenten als llocs on tenen alguna opció d’aconseguir representació. En el cas d’IU podrien ser la zona asturiana, Madrid, el País Valencià o Catalunya (en aquest cas directament no s’hi presenta ja que té acords amb ICV-EUiA que forma part del mateix grup parlamentari al Congrés)
Tenint en compte aquest marc, segons l’última enquesta d’El País, sembla ser que el fort bipartidisme espanyol tendeix, de mica en mica, a atenuar-se.
PP i PSOE perdrien fins a 67 escons entre els dos i IU i UPyD en podrien guanyar fins a 62. No obstant, encara que vist així sembli un gran avenç (que fins a cert punt ho és), la realitat és que entre el segon i el tercer partit hi ha el doble de diferència pràcticament. Dels 90 escons que obtindria el PSOE fins als 48 d’IU hi ha una diferència de 42 diputats.
Tot i que les diferències es redueixen, la tipologia del sistema de partits continua essent la mateixa: un sistema multipartidista moderat, però amb la diferència, potser, que no té una tendència tant marcada cap al bipartidisme.
En tot cas, la crisi econòmica, social i política imperant a Espanya és la què ha modulat les preferències dels electors. El PP nota el desgast de la seva obra de govern per motius evidents. El problema real el té el PSOE, tal i com marquen les enquestes del CIS: el 70% considera que realitza una labor dolenta o molt dolenta com a oposició, quasi el 90% de l’electoral diu que Rubalcaba li inspira poca o gens confiança, per grups d’edat els qui tenen més simpatia pel PSOE són les persones de 65 anys o més (24,4%) i en funció de la mida del municipi, com més gran és menys simpaties desperta el PSOE (per tant es trenca l’esquema que en les ciutats més grans i per tant amb més cultura industrial els partits d’esquerra obtenen millors valoracions i resultats). També ha de ser un motiu de preocupació pels socialistes el fet que com més estudis té l’electorat, la confiança cap al partit i cap a Rubalcaba disminueixen.
Així doncs, sembla evident que hi ha un moviment entre l’electorat, però aquest moviment no sembla que de moment (encara que sí que pot començar a marcar una tendència si els resultats de l’enquesta s’acaben materialitzant en unes eleccions) signifiqui un canvi en el sistema de partits espanyol ni molt menys en el sistema polític. La crisi incideix molt en el partit de govern, però la incapacitat del principal partit de l’oposició per oferir una alternativa, un discurs i una solidesa ideològica (tal i com passa a Catalunya amb el PSC) acaba afavorint els partits petits, que no obstant, sense un canvi mental total de l’electorat no aconseguiran mai atrapar als dos principals partits a causa de la configuració del sistema electoral.